De
vegades la lectura de textos que ja havies oblidat et dóna sorpreses. Una cosa
així ens va passar mentre rellegíem els exemplars de la revista La
Milotxa. En el número 4 ens vam trobar amb una col·laboració de Bernat
Capó. L’escriptor de Benissa, sempre que li ho vam demanar, va participar
desinteressadament amb el Grup Excursionista de l’ Atzúbia, unes vegades amb
amenes conferències, altres, com és el cas, dedicant-nos unes línies en la
nostra revista. Així l’any 1984 va tindre la deferència d’escriure’ns unes ratlles que, des de la perspectiva
actual, observarem el seu caràcter premonitori, cosa que se’ns dubte s’adonarà
l’avesat lector. Viatgem a 1984 i reproduïm textualment el seu article.
NO S’ATUREU
Dels cent i
escaig de pobles que integren l’anomenada “província alacantina”, sols dos han
realitzat els tràmits oportuns per recuperar la toponímia pròpia, perduda fa
segles per causa d’un decret reial que ha pogut mantenir ñla seua vigència
gràcies a la desídia de gent sense il.lusió i sense altre horitzó que el seu
benestar propi. El primer dels pobles que abordà el tema fou Benissa, que ara,
oficialment, ha deixat d’ésser bilingüe, al menys en el nom. El segon és Xixona
que, en data recent, ha cursat els papers escaients per la recuperació. Ja no en
tenim més notícia de qualsevol altra població, i així resulta trist i
desconsolador, i demostra que encara som sota l’influx de la major porcada de
la nostra història.
Aquí a l’
Atzúvia desconeixem el que s’haja pogut fer a nivell municipa, però sí, a canvi,
el que fa el Grup Excursionista que és molt i força important. I també sabem
que tota aqueixa joventut lluitarà sense repòs fins aconseguir no sols la
recuperació total i definitiva del nom del poble, si no que, a més, la de
tantes coses necessitades d’ajuda, perquè si no ho feu vosaltres no hi haurà
ningú amb la suficient sensibilitat per fer-ho.
Els municipis
– salvant rares excepcions – siga la que vulga la seua composició i el color de
la mateixa, no acostumen parar massa atenció, no els importa conèixer d’on
vénen, sols els inquieta descobrir a on van, els diners que guanyaran i, per
damunt de tot, si continuaran asseguts a la cadira de braços.
La vostra
tasca és dura i anguniosa, i de vegades us pot portar a situacions conflictives
al llarg de les quals ho tiraríeu tot per la finestra. Cal tenir paciència, i,
sobretot, esperança perquè no eveu oblidar que el dia de demà – sempre arriba –
sereu vosaltres els que tindreu la capacitat de decisió i aleshores podreu anar
tapant els forats que el menfotisme i la bajania han fet.
El millor que
li pot ocórrer a un poble és tenir un grup com el vostre capaç de lluitar sense
defalliment, un poc cada dia, doncs ja sabeu que la goteta d’aigua acaba
foradant la pedra. Us pregue que no s’atureu.
Bernat Capó
